Premià de Mar

El nostre va ser un amor lent

cuit al caliu de un foc de coneixement.

Fet a poc a poc,

amb cura,

com es fan les coses sàvies.

Vaig arribar a tu una tarda d’octubre

grisa i freda.

encara ni eren els ’80.

Jo venia de la llum de la ciutat

I tu només m’oferies penombres

tristor, melangia,

res del que jo volia

...que n’estava d’equivocada!

Mica en mica vaig descobrir la teva llum

la tenies amagada

com el tresor de un pirata.

Uns dies brillaves daurada

d’altres platejada.

Però sempre viva

esperant ser desitjada

Vaig plorar les desaparicions de les teves platges

tal i com es plora a un nuvi als catorze

Vaig viure amb tu com t’omplien de sorra negra

com els camions i el vaixell  t’ultratjaven...

Vaig gaudir les teves festes Majors

amb els carrers plens de mainada

de cadires i taules,

de menjars que no acabaven

amb els músics del poble

fen ballar a avis i avies.

Vaig veure com creixies

de manera “destartalada”

com s’omplia la Riera

de sons i paraules estranyes

I tot i així,

-que deien alguns que et feien més lletja-

jo més de tu m’enamorava

Les teves aigües m’han batejat

i m’han rentat la cara de llàgrimes

que han fet comunió amb tu

caient de l’alt de l’espigó

i tornant a mi en cada onada.

Ara no se viure si no és així

de tu envoltada:

amb el calor del teu sol,

amb el só de les  teves campanes

que anuncien cada quart

que la vida passa!.

Amb els teus carrers

i les teves places

i la teva gent

i les teves trobades.

Ja no ets tan poble

ni jo tan jove.

Però, Premià meu

amb aquest jurament d’amor

et prometo fidelitat

des de dins del meu ànima.

Que ja no hi ha cap ciutat

ni cap lloc del mon

on mi trobi com a casa.

Rosa

febrer 2012